Els darrers dies s’ha repetit, altre cop, la situació de violéncia a Palestina amb el trencament de la treva entre Hammas i Israel. Els atacs israelians a la franja de Gaza han estat durs, brutals segons alguns… els palestins parlen d’holocaust i els israelians diuen que tant sols es defensens dels terroristes islàmics, en fí, tot plegat més del mateix. El poble palestí està en el seu dret de reclamar el que li pertany.. o li pertanyia, i els israelians en el seu dret de defensar-se però qui n’es el responsable del que està passant? No cal dir que els britànics no es que ho deixéssin gaire bé el tema de les colónies a l’orient próxim i mitjà, només cal veure que les zones més calentes fóren colónies britàniques, Palestina, Iràn-Irak,Pakistan-India…etc. Però no tota la responsabilitat deu ser seva.
El poble palestí ha estat históricament oblidat i lluita amb tot el dret per aconseguir un estat propi, recuperar uns territoris i retornar a tots els exiliats, però ho fa dividit i això es un greu error que no els portarà pas a l’aconsecució d’aquest fí.
A l’altre costat hi tenim l’estat d’Israel, un dels més joves del món i alhora uns dels més potents (militarment ) i més “respectats-odiats”. Israel ha aconseguit en poques décades erigir-se en un pais amb tots els ets i uts, un pais que va néixer pràcticament del no res i que ara es capaç d’obviar centenars de resolucions de les nacions unides, de passar-se pel folre totes les amenaces, vinguin d’on vinguin, i d’actuar militarment quan i on vulgui. Cal dir que molta “culpa” d’això la tenen els prop de dos-cents caps nuclears que es calcula que té en el seu arsenal i tampoc es por oblidar el recolçament nordamericà , però no només això, sino la seva contundencia, les seves ganes de ser com a poble, d’existir com a estat, de no deixar-se trepitjar, de lluitar i , tot plegat, amb inteligéncia.
Segurament tots dos ténen les seves raons, uns més que els altres i segurament des de cada un dels seus punts de vista, tots dos tenen suficients motius per actuar com ho fan.
I els catalans , com ens ho mirem? de quin costat estem? ens hem de posicionar? del costat Palestí, segurament, només cal veure tots els mitjants des de quina optica ho enfoquen; els israelians son els que en surten més mal parats. Potser ens identifiquem més amb el costat palestí, com a poble ocupat, reprimit…etc. Però perque no agafar com a model l’israeilà? un pais construït des de la diàspora, que ha aconseguit un estat fort i reconegut, que ha estat capaç de guanyar totes les guerres que els seus veins li han declarat ( bé, la darrera a el Liban enfront Hezbolà, no està gaire clar qui la va guanyar)?, però no hi ha dubte que és un pais, com deia abans , amb tots els ets i uts. Potser als catalans ens cal una mica d’això, de confiança en nosaltres mateixos , de contundéncia, de tenir les coses clares i de saber allà on volem anar i de fer-ho amb totes les conseqüencies, i fer-ho amb inteligencia. Potser sí o potser no.
